Lizette Abraham, explora amb les textures, els moviments volàtils del cos, la violència que es palpa en els carrers ensangrentats de Mèxic DF. Caricaturitza els seus montatges. Bull amb les seves performances, el seu art et dona de bufetades fins a fer-te mirar i fins a fer-te entendre. No pots mirar el que fa i passar de llarg. Es mou en una denúnncia constant de la societat.
“Encuentro interesante la utilización de mi cuerpo como herramienta de trabajo, para construir imágenes y reconocer los demonios que me habitan. Mi cuerpo, al moverlo, al fotografiarlo y verlo en la imagen, se convierte una pieza fuera de mi, un objeto inanimado que ocupa un espacio, un color y un gesto. Es muy fuerte verlo fuera de mi. Mi cuerpo es un soporte que cubro, pinto, lo encierro, lo amarro y lo deformo.”
La complicitat és un tema d’afinitat o de bogeria compartida. Les fotografies digitals de Lizette Abraham ens porten a viure aquesta paraula com si fos un malson. Aquest ve acompanyat de la idea dels “refugiats”, firma criminal que s’ha tornat habitual en moltes parts de Mèxic. Lizette Abraham ens enfrenta a certes preguntes incòmodes: És suficient la mirada per fer-nos còmplices dels successos? És la mestressa de casa, el nen que mira el blog del narcotraficant per internet o l’home que mira les noticies mentre esmorza, parteixin d’això, que agermanin allò criminal amb allò real? Pot un refugiar-se i abstreure’s d’una realitat massa centrifugada, afogar la confusió entre la protecció i la ceguera? Lizette fa que les formes es barallin per tenir contingut, que es desesperin per cridar des de l’enclaustrament, per moure l’espectador i fer-lo ser el voyeur còmplice d’aquesta desesperació. Les formes i els colors viuen l’opressió de l’espai amb la mateixa angoixa que la mirem els espectadors des d’una distància no menys agosarada i violenta del seu llegat. L’obra de Lizette són poemes visuals, agafats d’elements reals, homenetjant el missatge polític a través del dadaisme.
Els versos del poeta Francis Picabia són ideals per posar títol a les seves imatges: “Vosaltres estimeu la mort, en la que moren els altres”.
