Les seves obres són sombres deixades amb la pell. Els seus dits i el seu cos es passeja pel llenç com si fos una Ana Mendieta, rebolcant-se per fer suar la tela. Té els braços com branques que reposen i es fonen amb el quadre. Els seus arbres són com petits Giacometti que es desplacen descalços, entre murs de constel·lacions, tumults d’ocres i grisos que s’esqueletitzen. Arbres que són escales, que tambaleigen, que t’aguanten. La comparació dels arbres amb els òrgans em sembla magnífica. El bateg, allò que et fa viure. La fusió del cos enterrat al terra com fa Fina Miralles. El traç punyent i espontani em recorda a Carol Rama. Jo diria que Sandra Pani acull la pintura dels seus arbres a troços. Pinta crostres d’un arbre, mou el pinzell fent sortir la sang del seu interior, li desemboca les vísceres, el despulla fins a fer-lo agre, fins a fer-li carn. Fa vius, als arbres.
