CLAIRE BASLER
- Carolina Morató
- 8 ene 2015
- 2 Min. de lectura
És cert que Claire Basler no fa res que no s’hagi fet abans, molts altres artistes han convertit les flors en muses exclusives de la seva obra, com per exemple Frida Kahlo o Georgia O’keeffe, tot i que les seves obres tenien una càrrega més simbòlica. Texturalment a mi em recorda als Girasols de Van Gogh i tècnicament, als bodegons de Daniel Seghers.
Basler explora la bellesa en la seva fragilitat i la seva destrucció com si pogués estallar d’un moment a un altre. Com el Bombing of a Dahlia d’Azuma Makoto. Té un estil romàntic, floral i decadent, exhuberant i desordenat, fins i tot salvatge. Com la cita del llibre, La Solitud de la Pena, de Jean Giono que aborda la tristesa i la seva relació amb la naturalesa: “Jo sóc una bèstia entre totes les altres, porto el pes de les muntanyes, els arbres de ginebre, farigola, l’aire salvatge, les herbes, el cel, el vent i la pluja que tinc a dins meu.”
Jo sento tot això quan miro la seva obra, jo em sento agitada pel vent com les branques pintades i em sento daurada pel sol com la seva aigua i em sento bri de gespa i em sento arbre i pètal i cactus.
Tot i ser florista, mai havia sentit una conexión tan gran amb qualsevol altre artista que pintés en relació amb la naturalesa, tot i sentir una forta emoció casi delirant per les Quatre Estacions de Cy Twombly. I com més em miro els seus quadres, més perduda estic. Claire Basler m’encanta.
Comentários